|
|
|
Lluís Pericó
De pas
Del 19 febrer al 15 març, 2008
Recull de comentaris sobre l’art, la mirada i la pintura
Això és una selecció de frases, reflexions, visions crítiques etc. que per ser del seu gust, el nostre artista d’avui ha anat compilant i que tot i ésser de procedències molt diverses en el temps, la geografia, o les corrents artístiques, venen a conformar un tot, a manera de museu imaginari, amb el que el pintor s’identifica.
Tot art seria per a John Berger, un fer – que en llengua grega és “poiein” ,paraula de la qual es deriva “poesia” i “poètic”— i la pintura, en la mesura que parteix d’uns materials sense cap formalitat prèvia (a diferència dels poetes, que parteixen d’un llenguatge prèviament significatiu) seria la més “poètica”, la és generadora de les arts. (Jordi Llovet).
La pintura no celebra altre enigma que l’enigma de la visibilitat. (Merleau-Ponty).
El quadre m’ensenya a refusar la roda frenètica del temps. [...] El que intento assolir és el seu secret. La immobilitat. (Balthus).
Tot art és memòria dels nostres foscos orígens, els fragments dels quals, viuen en l’artista per sempre. (Paul Klee). El pinzell serveix per salvar les coses del caos. (Shi-Tao).
Pintar avui és un acte de resistència que ve a satisfer una necessitat generalitzada i pot crear esperances. (John Berger).
Un quadre és el resultat de centenars de decisions amb el pinzell. (R. Motherwell).
[…] no es ni la imaginación, ni la audacia, ni la brillantez, ni la cultura. El único patrimonio intransferible del artista, sea pintor o escritor o músico, es su trabajo artesano; lo que él hace y que nadie puede hacer por él, lo que ocupa un tiempo que él sólo conoce, lo que lleva la huella que sólo él sabe dar. (G. Morán).
Se ve bien teniendo el ojo lleno de lo que se mira. (E. Chillida).
Desde el punto de vista del arte, no hay formas abstractas o concretas; sólo hay formas que son mentiras más o menos convincentes. (Picasso).
El mèrit d’una pintura és produir una festa per a la vista. […]. Molts tenen el mirar fals o inert; veuen els objectes però no la seva excel·lència. (E. Delacroix).
No es tracta de pintar la vida; es tracta de donar vida a la pintura. (P. Bonnard).
Contingut de l’exposició
L’exposició consta de pintures de mitjà i gran format totes realitzades sobre tàblex. La tècnica emprada és pròpia de l’autor i consisteix en crear una manera nova partint de dues tradicionals : les tintes xineses i la pintura a l’oli. La utilització de la tinta com a fons de color damunt el que s’incideix amb transparències i empastats d’oli sempre tenint el color del suport en compte i aprofitant-lo com un element més de la composició. El resultat és una matèria delicada sense ser tova i de gran riquesa visual.
La temàtica, com diu el pintor és sempre la pintura mateixa, encara que al llarg de les seves darreres exposicions el rerafons de la natura, els arbres, els edificis, el cel, s’hagin anat imposant amb una més gran voluntat de representació que fins ara. Tots aquests elements, paisatge en definitiva, ja hi eren (com diu J.Bloomfield al text del catàleg), però apareixien fragmentats i deixaven a l’espectador la tasca de reconstruir les propostes.
Actualment l’artista sembla estar arribant a una mena de síntesi entre diferents sistemes de representació pictòrica, cosa òbviament difícil de conjugar, però que obre grans possibilitats a l’hora de renovar el llenguatge personal. Es tracta de trobar noves maneres de dir aquelles coses que romanen inalterables.
Algunes dades sobre el pintor
Lluís Carles Pericó neix a Barcelona el 1958. Fins el 1978, any de la seva primera exposició a Aiguafreda, és autodidacta. Del 1980 al 1983 segueix estudis d’art becat per l’escola EINA. Fa una exposició individual organitzada per l’escola a la seva seu. El 1983 rep una beca a les arts plàstiques per artistes joves de la Generalitat de Catalunya. Queda finalista al XXII Premi Internacional de Dibuix Joan Miró (Fundació Miró, Bcn.) Entre el 1984 i 1987 exposa individualment a la històrica Sala d’art de la llibreria La Tralla, de Vic i al Institut Français de Barcelona i participa a diverses col·lectives.
Del 1987 al 1996 s’enretira dels circuits artístics habituals de casa nostre i viu i treballa a Altafulla i Londres. Torna a Barcelona el 1996 i emprèn un camí d’investigació pictòrica treballant sobre tot amb paper. Es centra en una abstracció de vegades lírica però sempre fortament geomètrica.
Participa i és seleccionat a varis concursos: Montcada, La Garriga, Vilassar.
El 2002 a Foc Galllery exposa la col·lecció de papers “De Memòria”. Desenvolupa una tècnica per fer “murals al terra” sobre paviments de ciment lliscat i el 2003 ho porta a terme a la casa Binitomé a San Lluís , Menorca (180m2). Des de llavors ha anat substituint el paper pel tàblex i ha exposat a Julia Karp Gallery (Abstret), 2004, col·lectiva sobre l’objecte pictòric a MX Espai (Bcn.); a Maragall Sala D’art, 2005 individual i col·lectives; 2006 individual (Llindars) i col·lectives; 2007 col·lectives i 2008 individual (De Pas) i col·lectives. Els darrers anys el seu estil ha anat allunyant-se de l’abstracció pura i es decanta per un paisatge imaginat d’arrels simbolistes.